Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
10/08/2017

L'Aurora i l'Ana han format parella lingüística al llarg de l'últim any acadèmic a Sant Joan Despí. Des del novembre fins al mes de juny han quedat setmanalment i l'últim dia van enviar-nos aquesta fotografia. 

On vau trobar-vos el primer dia?

A la porta de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí.

Va ser difícil trencar el gel? De què vau parlar?

No va ser gens difícil trencar el gel, ens vam presentar i de seguida vam iniciar una conversa sobre nosaltres mateixes, per conèixer-nos millor.

Quedàveu sempre al mateix lloc?

Si, com que la biblioteca ens queda a la vora de casa quedàvem allà.

Era senzill conversar i sentir-vos en llocs on hi hagués més gent?

Normalment passejàvem mentre parlàvem, si algun dia feia mal temps o massa fred anàvem a una cafeteria i allí costava més sentir-nos.

Heu participat juntes en activitats en què hi participaven més persones?

Vam anar a la presentaciò d'un llibre sobre la Montserrat Roig i en alguna ocasió si trobàvem una amistat ampliàvem la conversa amb altres persones.

Els temes dels que xerràveu han anat evolucionant al llarg dels mesos? 

Els temes que hem tractat han estat variats i han evolucionat de manera que cada vegada la conversa era més fluïda.

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
11/07/2017

Des que va començar el programa del VxL, a Canovelles s’han fet 286 parelles lingüístiques. Us en presentem una: la Susana i l’Ikram que han estat parella durant aquest darrer curs.

La Susanna va venir a oferir-se com a voluntària a l‘Oficina de Català de Canovelles. Ens va conèixer arran de la difusió del programa que vam fer en una entitat de què és sòcia. Ella destaca del programa que “és fàcil”,  perquè només es tracta de xerrar, i a ella li agrada molt xerrar, i perquè “t’hi pots adaptar”. Diu: “de vegades perdem una hora sense fer res i amb el VxL, en canvi, la guanyem!” També pensa que és molt fàcil criticar i no fer res “queixar-nos és gratuït, però si fas VxL contribueixes a millorar la societat”.

L’Ikram ha tingut altres parelles lingüístiques. I ens explica la seva experiència amb l’Aida, la Núria i la Mina: “Totes estaven molt per mi; agraeixo com es posaven a la meva disposició, s’adaptaven i m’ajudaven, cada una a la seva manera. Amb l’Aida, fèiem intercanvi perquè ella estava molt interessada en aprendre coses de la meva cultura. La Núria conduïa un grup i amb ella en vaig aprendre molt: ens feia llegir textos i poemes i ens explicava expressions com això rai! que em va fer molta gràcia... Amb la Mina xerràvem en català, però com que ella també és d’origen àrab de vegades canviàvem de llengua per fer les explicacions. Amb la Susana, hem tingut xerrades molt espontànies: llegim el diari, escoltem cançons, m’ha ajudat a preparar la prova... I hem rigut molt com quan em va ensenyar l’expressió tocats de l’ala. O quan ella se sorprèn de les coses que jo li explico de la meva cultura...” I tornen a riure explicant-me anècdotes que han compartit.

Del desembre al maig, aquesta parella ha fet més de les 10 trobades pactades, ben bé el doble, ja que sovint quedaven 2 cops per setmana. Com que em sembla que s’han fet molt amigues, els proposo un joc per veure què en saben l’una de l’altra; s’hi avenen de seguida i els passo un test que he elaborat per a elles. És una enquesta de deu preguntes amb les quals hauran de demostrar si s’han conegut prou durant aquestes trobades. S’hi posen ben concentrades, però a l’hora de comprovar les respostes tornen a riure a cor que vols! I és que l’Ikram no entén que la Susana no hagi posat que el sushi  és el seu plat preferit (ella havia posat que tot en general, però especialment les postres): “Si em vas dir que cada dimarts anàveu a sopar sushi perquè a tu t’agrada molt!” En canvi, sí que ha sabut dir el color que més li agrada a la Susana: el blau! La Susana ha encertat que l’Ikram voldria viatjar a Tànger a l’estiu, que és més de ciències que de lletres i que li agrada el menjar saludable.

Totes dues han coincidit a dir que han parlat absolutament de tot, que no han tingut cap tema tabú:  “De fet hem parlat de tot el que hem volgut, oi?” apunta la Susana. I l’Ikram afirma que han tocat tot tipus de qüestions socials, polítiques, culturals i religioses.

Quan ens acomiadem, la Susana em diu: “Amb l’Ikram ja ens anirem veient, però compta amb mi per a la propera edició!”

I tant que ho faré!

Cristina Puig, tècnica de Normalització Lingüística de l'Oficina de Català de Canovelles (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
03/07/2017
,

La Rosa és voluntària lingüística de Cerdanyola des de fa gairebé set anys i, al llarg d’aquests anys, ha format parella lingüística amb 9 persones. És una persona molt activa i sempre disposada a participar en totes les activitats. Avui ens explica una mica la seva experiència:

“Hola a tothom! Ja fa uns anys que sóc voluntària i he estat de sort amb els aprenents i les aprenentes que he tingut; de procedències molt diverses: de Cuba, de Tanzània, d’Equador i de diversos llocs d’Espanya, amb  tots he establert una relació d'amistat i n’he après molt coses.  Aquestes persones t’expliquen la seva vida, les seves inquietuds, i la majoria de vegades són històries molt difícils i veus que nosaltres tenim una vida molt diferent.

Aquest curs ha estat molt mogut i entretingut. Amb els meus aprenents, la Maria i el Francisco, vam ser jurat del Carnestoltes de Cerdanyola del Vallès, com a representants del Voluntariat per la llengua, i ens ho vam passar molt bé. I per Sant Jordi vaig llegir al Parlament de Catalunya celebrant l'any Bertrana juntament amb voluntaris de Ripollet i de Barberà del Vallès. Allà hi érem nosaltres, amb personalitats de la cultura i de la política del nostre país, i, per casualitat també vaig sortir a les notícies de TV3.

Bé, tot plegat és una bona experiència i us animo a tots a participar-hi.”

Rosa Frisach, voluntària del VxL del Servei Local de Català de Cerdanyola del Vallès (Centre de Normalització Lingüística Vallès Occidental 3)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
27/06/2017

 

Ens trobem ja fa més d’un any. A començament d’aquest any vam arribar a la tercera i última sèrie de trobades. Ens continuem trobant i passant-ho molt bé. Xerrem de qualsevol cosa, però sobretot ha estat el món de la cervesa artesana el tema que ens ha donat més joc.

Jo, Thomas, sóc un noi alemany i ja fa dotze anys que visc a Vilanova i la Geltrú. Vaig començar a estudiar un curs de català i em vaig apuntar al Voluntariat per la llengua, perquè em va semblar una bona idea practicar el català fora de l’aula. Així va ser com vaig conèixer el Jordi, la meva parella lingüística. Abans de trobar el Jordi no parlava català amb els meus amics. Les converses amb el Jordi han estat molt enriquidores. D’entrada perquè acostumem a quedar en una cerveseria artesana i les comencem brindant. Amb el Jordi, des del començament, van tenir bones converses i va haver molt bon ambient. Aquesta pràctica setmanal ha fet créixer la meva seguretat, com l’escuma de la cervesa. Noto el canvi i començo a parlar també amb altres persones en català.

Jo, Jordi, sóc voluntari vilanoví i ja havia tingut altres parelles lingüístiques amb persones de tot el món. Amb el Thomas vam connectar de seguida perquè compartíem molts temes i la curiositat pel món de les cerveses artesanals. Les trobades del Voluntariat per la llengua van molt bé perquè l’aprenent té una persona de referència que l’acompanya i l’ajuda en el procés de parlar el català amb més fluïdesa. El compromís és només parlar en català. Això fa sentir més seguretat a l’aprenent i també aconsegueix canviar el “xip” a altres persones perquè incorporin el català amb naturalitat. De fet els ingredients del programa són ben artesanals, com els de la cervesa: es pren de gust i hi ha bon ambient. Tot plegat ajuda a incrementar i reforçar la normalitat i l’ús social del català.

El Thomas i el Jordi us recomanem el VxL com una pràctica més natural d’aprenentatge lingüístic i cultural.

Jordi Pujol i Fauquer (voluntari) i Thomas Etzkorn (aprenent), parella lingüística del VxL del Servei de Català del Garraf i de Vilanova i la Geltrú (del Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
27/06/2017

La història d’aquesta parella comença un bon dia a la terrassa de la cafeteria del Casino de Vilafranca, on en Ricard acostumava a fer parada. En Moisés, un auxiliar d’infermeria, feia poc que havia arribat del Perú a terres del Penedès i la seva primera feina va ser la de cambrer. Aviat es va adonar que el desconeixement de la llengua li impedia entendre les comandes dels clients i el seu cap el va animar a buscar algun curs de català.

Així és com va anar a l’Ajuntament per demanar informació. Llavors les classes es donaven a l’Escorxador. Allà, casualment, es va retrobar en Ricard, que el va animar a participar al festival En Veu Alta. Al cap de poc temps, en Ricard es va convertir també en la seva parella lingüística. Certament, en Moisés hi va posar moltes ganes i de seguida va perdre la por i la vergonya per demanar les coses i contestar les persones.

Quan parlem del significat que té per a cadascú el català, en Moisés sent que cada país té una llengua pròpia que hauria de conservar. Es lamenta que en el seu cas, al Perú, el quítxua s’ensenya molt poquet a l’escola i només en petites regions. Per a en Ricard, un mestre vocacional enamorat de les lletres, que va veure com la seva llengua era perseguida al seu país, “el català ho és tot, però no exclou les altres llengües”.

La parella s’ha anat enriquint  mútuament entre cafès, esmorzars, passejades i fins i tot alguna excursió a Montserrat. Les vivències i els costums diferents d’un i altre s’han anat compartint en un ambient de respecte, molta voluntat i confiança mútua. Tots dos s’entenen de meravella. Tenen un caràcter tranquil i molta vocació per ajudar el proïsme. De tot plegat, ara ja en fa vuit anys, i en Ricard i en Moisés encara són avui grans amics. Han sortit dels límits de la parella lingüística i comparteixen moments importants de les seves vides, com si fossin una família.

Ara, a en Moisés, que Déu n’hi do com parla en català, li agradaria experimentar el Voluntariat per la llengua fent de parella d’algú que en vulgui aprendre.

Anna Castellon, voluntària del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.

 

 

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
26/06/2017

Quan pujo caminant a poc a poc cap a la gran porta, cap a les banderes i el rètol de Lledoners, sembla que darrere del turó no hi hagi res més.  De seguida penso en les persones que l'habiten.  Un munt i un món. Penso en el Mikel, el José Manuel, el Wilson, el Jaume, el Sebastián.....i en mi. També penso en aquesta estona que compartirem xerrant, que compartirem amb l'interès  pel llenguatge, pel català, que tenim tots i que s'encomana dels uns als altres dia a dia. 
Com que parlant comuniquem els nostres pesars i els bons moments, ni que siguin petits, a dins de la presó, la conversa ens esperona a tots plegats a tirar endavant la vida, em sembla!

He anat descobrint els països i els costums i les maneres de fer de Geòrgia, de la República Dominicana, de l'Argentina... i ara ja són molt familiars per a mi. Aquest intercanvi en les estones de conversa sense presses, tan escasses en la vida d'avui, ha esdevingut una trobada setmanal enriquidora i amigable i que per  part meva penso repetir!

Mercè Ibáñez, voluntària del VxL del CNL Montserrat al Centre Penitenciari Lledoners

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/06/2017

 

La Jarunee és una jove tailandesa que fa un parell d’anys que viu a la Garriga. La seva parella és catalana i creu que com que viu a Catalunya ha de conèixer la llengua del país i saber comunicar-se sense necessitat de passar-se al castellà o a l’anglès. A més, li agrada conèixer llengües; diu que ha d’adaptar-se allà on viu.

En Xavier és un català que viu a l’Ametlla, però fa vida a la Garriga. Li agrada ajudar i li agrada la seva llengua. El Voluntariat per la llengua ha estat el lligam entre aquests dos punts.

Avui hem quedat per prendre un te fred boníssim que fan en un local de la Garriga i entrevistar-los:

Com va ser la vostra primera trobada?

Xavier (voluntari): Bé, fàcil, vam començar fent-nos les preguntes bàsiques de presentació i després la Jarunee ja va arrencar a parlar.

Jarunee (aprenenta): Bé, ell em va dir d’on era, on vivia i jo vaig començar a parlar (és que m’enrotllo molt i explico la meva vida). El que passa és que quan ens vam conèixer jo havia de marxar al meu país i vam estar tot un mes sense veure’ns.

Xavier: Per això quan va tornar de Tailàndia vam decidir recuperar el temps. Quan ens trobàvem, quedàvem dues hores o dos dies a la setmana. Així ens vam posar al dia.

Al principi de les trobades era jo qui feia les preguntes i parlava més, però ara ja no em deixa parlar; ella xerra i xerra i jo la corregeixo quan cal.

Què acostumeu  a fer quan quedeu?

Xavier: Passegem per la Garriga i parlem de tot: des del preu dels productes de les botigues fins al temps que fa, com han canviat els carrers, alguna activitat del poble.... De fet, si vols comprar-te un pis a la Garriga, la Jarunee és la persona ideal per informar-te’n dels preus, del nombre d’habitacions i de lavabos, de les reformes que s’hi ha fet...

Jarunee: Ha, ha, ha... sí, és veritat. És que la meva parella i jo volem canviar de casa i m’estic informant de tot el que hi ha a la Garriga. Després quan passejo amb en Xavier i passem a prop d’un dels llocs que he visitat, li explico quines són les condicions de cada habitatge. A més, a ell també li interessa perquè vol venir a viure a la Garriga i jo l’oriento.

Xavier: Un cop hem passejat prou, ens aturem en un bar a prendre alguna cosa. A més, ara hem decidit de quedar més endavant un dia, al marge de les nostres trobades, per fer una sortida amb la seva parella i la meva família, tots plegats. Tantes trobades fan que el VxL ens porti cap a una bona amistat.

És un voluntariat d’intercanvi de cultures? L’aprenent ha après del voluntari i el voluntari de l’aprenent?

Jarunee: I tant! En Xavier m’ha ensenyat moltes coses de la llengua i de la cultura catalana. Jo ara ja sé fer l’escalivada, m’agrada molt l’escalivada! (i ens mostra, en el mòbil, una foto d’una magnífica escalivada sobre una torrada). Parlem de temes generals, però també ens agrada parlar de temes més personals. Parlem de política i de religió, expliquem quina és la situació a cada lloc perquè tenim una mentalitat oberta i hem de conèixer què hi ha i es fa a cada país. En Xavier ja m’ha explicat tot el que està vivint Catalunya i també tinc la visió de la meva parella, i entre tots dos vaig descobrint com funciona aquest país. Tinc una amiga tailandesa que viu aquí i ha decidit, juntament amb el seu marit, no estudiar català i parlar només en castellà. Diuen que no cal saber català. Bé, és la seva opinió.

Xavier: I jo n’he après molt, de la Jarunee, de la cultura tailandesa. Ja sé dir el número dos, oi? De fet, no fa gaire van fer una festa a Barcelona, a l’Arc de Triomf, dedicada a Tailàndia. La Jarunne venia els tiquets i jo vaig anar-hi. Tothom parlava en castellà.

Jarunee: Sí, la gent se sorprenia que jo parlés en català. Amb les meves faccions i vestida amb un vestit de gala (el del meu casament tailandès) i parlant en català! A la gent li agradava molt.

Xavier: En aquella festa vaig menjar coses típiques del seu país. Hi havia els balls tradicionals, mostres d’arts marcials i demostració de com tallen la fruita. La Jarunee sap tallar la fruita d’aquella forma tan espectacular com fan a Tailàndia.

Com us veieu? Com és cadascú? Què diu l’un de l’altre?

Xavier: La Jarunee és una noia molt agradable, amb moltes ganes d’aprendre. Fa dos anys que viu aquí i ja està fent un Bàsic 3 i parla el català molt bé.

Jarunee: Nooo! Em falta molt per aprendre! Però és veritat que amb en Xavi és molt fàcil parlar i practicar el català. En Xavier és tranquil, té molta paciència i sempre té respostes per a tot el que li pregunto.

Quins són els vostres objectius fent el Voluntariat per la llengua?

Xavier: A l’Ametlla, on visc, formo part de diverses entitats, m’agrada col·laborar en tot el que puc, formar part del poble. Però a l’Ametlla hi ha poca vida, per tant sempre sóc a la Garriga, amb la qual cosa a més de les classes de català que faig amb la Fina, vaig pensar participar en altres activitats del poble. Ara disposo de temps i penso que ajudar algú a parlar català, que és la meva llengua, és la millor manera de cooperar perquè Catalunya tiri endavant.

Jarunee: Jo vull parlar bé en català. Soc molt exigent i m’agraden molt les llengües, per tant quan m’equivoco en Xavier m’ha de corregir, a mi no em molesta. M’agrada que ell em digui què faig malament.

I de fet, és una parella lingüística molt interessant. Quan la Jarunee dubta de si una  expressió és correcta o no, mira en Xavier i espera que li doni la solució; o quan li falta una paraula en català, amb uns ulls interrogatius li demana la resposta. Per la seva banda, en Xavier la deixa fer, la deixa parlar fins que s’entrebanca i aleshores ell actua: li repeteix el que diu de forma correcta i endavant.

Què diríeu a la gent perquè s’animés a fer el Voluntariat per la llengua?

Xavier: Que ho provin. És una manera de conèixer gent i conèixer maneres de pensar i de fer diferents de la nostra. A més, t’ho passes bé: xerres, desconnectes, opines...

Jarunee: Penso que està molt bé, perquè si t’equivoques, ho tornes a provar fins que et surt. Aprens molt del teu voluntari i de la cultura catalana. Jo el recomano si voleu agafar confiança per parlar en català. Quan vaig pel carrer i entro en una botiga, em miren la cara i ja em parlen en castellà sense preguntar-me si entenc o no el català. En canvi, el voluntari ja ho sap, ell sap que sempre t’ha de parlar en català i no has de donar tantes explicacions.

Si parles en català, la gent t’acull d’una altra manera i et sents molt millor. És una bona manera d’integrar-te en el poble.

Susanna Corcho, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de la Garriga (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
06/06/2017

 

Avui us presento una parella lingüística peculiar: són la Carme i la Susana, que es van conèixer el novembre passat quan van decidir participar al Voluntariat per la llengua (VxL) per primera vegada.

Em comenten que de seguida van encaixar perquè van veure que tenien interessos i temes en comú i que per això va ser fàcil que les converses fossin enriquidores i agradables. De fet, ja han fet més de deu trobades, que són les mínimes del programa, i continuen trobant-se setmanalment per fer conversa i passejar per la capital del Bages. Els agradaria dir que viuen en un entorn privilegiat per fer aquesta activitat però no és així: Manresa és una ciutat amb moltes barreres arquitectòniques, comenta la Carme, que impossibiliten que persones com la Susana, que pateix discapacitat visual, puguin bellugar-s’hi amb seguretat.

El pitjor és quan arribes a una cantonada, afirma la Susana. Ara fa tres anys que viu a Manresa i un dels aspectes que troba a faltar de l’Uruguai és que allà la gent quan veuen que ets cec et demanem si necessites res i s’ofereixen per acompanyar-te a l’altre cantó del carrer. Aquí, en canvi, ningú et diu res i ho trobes a faltar.

Tant per la Carme com per la Susana aquesta actitud és estranya. Tenen perfils professionals molt relacionats, s’han passat la vida treballant amb persones amb diversitat funcional i creuen que socialment ens queda molt per fer. Defensen, sense dubtar-ho, una escola inclusiva real que elimini les escoles especials i que inclogui les persones amb diversitat funcional en un mateix espai. Si els arquitectes que avui en dia dissenyen les ciutats haguessin tingut companys cecs a l’escola, estic segura que farien ciutats totalment diferents i més d’acord amb les necessitats de tots. Si haguéssim tingut companys cecs, sords, autistes... seríem més conscients de la situació i tindríem una societat amb professionals que vetllarien per donar resposta a totes les necessitats dels ciutadans.

La Susana va decidir aprendre català per tenir més possibilitats laborals a Catalunya. A Montevideo, després d’estudiar Psicologia, va treballar a la Unitat d’Atenció a la Rehabilitació del Ministeri de Salut d’Uruguai i creu que aquí la seva experiència i condició serien útils en múltiples aspectes: una persona com jo és més empàtica amb els seus iguals i sap com ajudar-los. Actualment està fent una Elemental 1 al Centre de Normalització Lingüística (CNL) Montserrat i, segons ens ha confessat la seva professora, ho aconsegueix amb esforç però amb uns resultats que sobrepassen la mitjana: l’any passat va treure la millor nota de la classe!

Les noves tecnologies ens ajuden molt però encara queda molt per fer. Quan vaig començar a estudiar català no hi havia res adaptat, a la carrera em va passar el mateix, res en Braille. A poc a poc hem anat aconseguint petites fites.

Li agradaria que el fet de saber català l’ajudés a trobar feina però afirma, desencantada, que més enllà dels coneixement lingüístics i de la bona formació professional que puguis tenir encara hi ha moltes barreres socials que dificulten a les persones amb diversitat visual accedir al mercat laboral. Estem preparats per treballar en molts camps, però encara s’ha de fer molta feina per obrir portes per a la integració laboral.

A totes dues els agrada haver-se conegut i tenir l’excusa d’haver de fer conversa en català una hora a la setmana. La mostra és que marxen juntes, agafades de bracet, preparades per recórrer un trajecte quotidià que ompliran de paraules d’aquesta nova llengua que la Susana ha decidit aprendre i la Carme compartir.

Alba Llobet, dinamitzadora del VxL al Bages i l’Anoia (CNL Montserrat). La parella lingüística entrevistada són: M. Carme Cabra (voluntària) i Susana Marchetti (aprenenta)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
25/05/2017
, , ,

Vet aquí que un dia, tot xafardejant les xarxes socials vaig descobrir aquest projecte lingüístic tan interessant: el Voluntariat per la llengua (VxL).

Sempre m’he mogut pel camp cultural i d’entre tots els meus interessos, la llengua catalana n’és un de molt important per a mi. De manera que vaig decidir apuntar-m’hi i viure una experiència nova.

Conèixer gent i intercanviar coneixements és una de les meves aficions preferides dintre del meu camp laboral, l’animació sociocultural. De manera que vaig decidir que les trobades setmanals amb les meves parelles lingüístiques serien dinàmiques, divertides i  culturals. També tenia molt clar que els ajudaria a integrar-se molt més en la nostra llengua.

Primer em varen presentar en Geer, que ve d’Holanda i fa uns anys que viu aquí amb la seva parella. Em va explicar moltes coses del seu país, repassàvem tots els deures de català que li posaven i sobretot trèiem molts temes de conversa un matí cada setmana tot fent un te en un bar.

Uns mesos més tard, vaig decidir presentar-li una de les meves millors amigues, la Mònica, que ve de Mèxic i ja porta uns quants anys vivint aquí amb el seu marit. Com que també està fent un curs de català a Granollers , vaig pensar que li aniria bé parlar amb un altre aprenent, així tots dos farien un esforç i podrien compartir l’experiència. Al principi va ser un petit experiment, però la veritat és que des del primer dia tot va sortir molt bé i ens va agradar molt fer aquestes trobades de tres. Bé, en realitat som quatre, ja que la Mònica sempre ve acompanyada del seu fill Iker, que ara té 8 mesos i es porta molt bé. Així també des de ben petit, aprendrà la llengua i les nostres tradicions.

Fins ara hem fet exercicis de tota mena, hem conversat sobre molts temes, hem cantat algunes cançons, hem llegit fragments de contes i poemes, hem repassat els deures del curs de català i hem preparat algunes proves... i un munt de coses que encara ens queden per fer junts!

Un dia, els volia recompensar per tot l’esforç que fan, ja que són dues persones amb molta empenta i motivació, amb moltíssimes ganes d’aprendre i sobretot, molt sociables. Així que per Sant Jordi els vaig fer una trobada especial, on a part de llegir i conèixer la llegenda, vàrem fer un sorteig de rols i vàrem decidir canviar una mica la història i disfressar-nos. Va ser un matí molt divertit i especial!

En la trobada d’aquesta setmana, els he demanat que expliquin, amb les seves paraules, la seva experiència amb el VxL i què és el que més els agrada, a continuació teniu els textos que han escrit: 

GEER:

“Bon dia,

El que m’agrada de l’Anna, la meva voluntària, és que ella és molt flexible. Li puc trucar quan vulgui. Explica les coses amb tranquil·litat. Si no entens alguna cosa, repeteix els exercicis d’una manera diferent fins que ho entenguis. És una noia molt sociable i li agrada ajudar la gent en general. Jo n’aprenc molt!”

MÒNICA

“Hola Anna!

Gràcies per la teva col·laboració, ajuda i amistat. Perquè tu has fet possible que parli català i que no tingui vergonya, sinó al contrari, estic molt motivada i vull que anem a tot arreu per aprendre la història i la cultura catalana. Vull continuar aquesta tècnica perquè el meu objectiu és treure’m el nivell C. I el que més m’agrada és conèixer més gent amb qui parlar i que es notin les millores i progressos.”

He de reconèixer que llegir aquests dos textos m’ha fet molt feliç, perquè vol dir que estan a gust amb aquest projecte i sobretot amb mi. I si continuen així de motivats, serà la clau per aconseguir tots els seus objectius, on jo els desitjo de tot cor que hi arribin, i si cal, més lluny encara!

Per últim, faig una crida a tothom i us recomano molt compartir aquesta experiència.

Si trobeu un forat en la vostra agenda setmanal, quedeu amb algun aprenent, us asseguro que val la pena i us sentireu molt realitzats. Jo m’hi sento molt, i m’encanta! I estareu ajudant a algú que podria progressar molt més ràpid i amb més motivació. A part, podreu conèixer gent, que això sempre va bé!

Anna Cervera, voluntària del VxL de Granollers (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
11/05/2017

Les primeres paraules que algú em va dirigir en català van ser: "Benvolgut amic", i me les va dedicar Pepa Llopis, la companya del poeta Joan Brossa. Al final de l'any noranta-dos del segle vint,  li vaig enviar uns poemes visuals a Joan Brossa i li van agradar molt i la Pepa i ell em van convidar a sopar a casa seva i tot plegat va ser el començament d'una gran amistat.

Així que la meva relació amb la llengua de Martí i Pol es va veure batejada amb la poesia, l'art i l'afectivitat. I des de llavors sempre vaig estar molt interessat en la llengua y la cultura catalanes, tot i que no vaig aprofitar el privilegi de conèixer a Brossa per endinsar-me a l'estudi de la llengua molt més abans. I de vegades m'arriba alguna cosa com un vent de tardor, i m'hagués agradat xerrar en català amb en Joan de Lorca, que segons ell tocava el misteri, i tant!

En qualsevol cas, alguns anys desprès de la mort de Brossa i quan ja hi havia gairebé perdut el contacte amb la seva vídua, vaig començar a llegir una vella antologia de poesia catalana en bilingüe de Plaza i Janés, i el que em va passar és que vaig descobrir la poesia en català de Gimferrer i Margarit, i Déu n’hi do què bé sonava tot allò, i llavors vaig trobar paraules en femení en català que eren masculines em castellà, i quina meravella. La tardor, per exemple... I aquella cadència dolça i tot el Mediterrani parlant amb la seva veu original.

No va ser difícil, per tant, caure enamorat de la llengua de Llull i aleshores vaig començar a llegir els poemes de Brossa en edició bilingüe i desprès ja només en la seva llengua, el que em va permetre conèixer molt millor el meu estimat amic i poeta des de les arrels. I jo que sóc un desarrelat de la perifèria de Madrid, carn de rodalies, em vaig sentir amb el català com a casa meva, i fa tres anys que me la vaig prendre seriosament i em vaig apuntar als cursos de Parla.cat, a la modalitat lliure, i vaig escoltar un munt d'episodis d'En guàrdia i veure sèries de televisió senceres (les dues temporades de MerlíEl crac, les quatre temporades de Porca misèria) i sobretot vaig llegir als principals poetes en llengua catalana i llibres com La plaça del Diamant, El perquè de tot plegat i ara mateix estic enganxat al Jo confesso, de Jaume Cabré, gràcies a la recomanació de la meva parella lingüística, la Marta Codina, que viu a Suïssa i totes les setmanes parlem per Skype en català.

Quina il·lusió quan l'Helena Pibernat, la dinamitzadora del Voluntariat per la llengua, em va trucar per a participar al programa com aprenent, perquè això és el que sóc, un aprenent, un nadó que cada dia aprèn una paraula nova, una dita, un altre acudit, i que cada vegada es sent més segur amb la que comença a considerar la seva segona llengua, perquè això és el que m'aporta aquest programa, l'oportunitat de conèixer el català com una llengua viva, com un verb fet carn, i tant és així que els meus amics al cap i a la fi ja se n'adonen que no estic tant boig com es pensaven al principi i que a la feina és un luxe quan ens truca un client català i hi ha algú que el pot atendre en la seva llengua, perquè el català ara mateix no resta, sinó que suma i ens acosta molt més a un desconegut que ja no fa por. Com hauria de fer-ho quan les primeres paraules que em van dirigir van ser aquestes: "Benvolgut amic".

Enrique Mercado, escriptor madrileny i aprenent del VxL virtual, que té com a parella lingüística la Marta Codina, voluntària resident a Suïssa.  

Publicat per editorvxl
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

vxl
dl dt dc dj dv ds dg
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!