Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
30/11/2017

 

La Montse és una de les primeres voluntàries del Centre de Normalització Lingüística Roses que fa deu trobades de Voluntariat per la llengua en modalitat virtual; a la fotografia, s'hi veu la seva parella lingüística. Com que també ha viscut la modalitat presencial, li hem enviat unes preguntes perquè ens expliqui la seva experiència.

 

És senzill quedar i trobar-se a través de videoconferència?

Sí, amb la Claudine ha estat molt senzill. Les dues hem sigut a l’hora en les trobades.

 

És més fàcil o més difícil que quedar presencialment?

Per a mi ha estat molt fácil, però penso que l’aprenenta també ho ha fet possible.

 

Sempre heu quedat a la mateixa hora o heu anat canviant de dia i hora?

Si teníem algún imprevist ens avisàvem amb un missatge de móbil o correu.

 

El fet de viure en països diferents, dificulta més comprendre allò que us explica l'altra persona?

Gens ni mica. La Claudine és una dona que té molt d’interés per aprendre el català. El parla millor que com l’escriu.

 

Viure en països diferents us facilita desconnectar durant les trobades de la realitat més propera?

Suposo que ella desconecta més pel fet que ha d’estar més atenta per entendre. Aquesta hora la dediquem a la conversa, que de fet ens ha anat sortint sense portar cap guió.

 

Les trobades han sigut en català o heu utilitzat a estones altres llengües?

De vegades hem utilizat el diccionari perquè la paraula en concret no la sabia traduir. També l’hem dit en un altre idioma, com ara l’anglès. Ella el parla bé per la seva feina.

 

Parlàveu des de casa vostra?

Sí.

 

El fet que cadascuna fos a casa seva, us feia estar més relaxades?

Crec que ens hem trobat força bé les dues, o almenys a mi m’ho ha semblat.

 

Sempre heu parlat per Skype, a través de l'ordinador portàtil?

Sí.

 

La durada de les trobades era d'una hora o bé tenien una durada més flexible que les trobades presencials?

Potser alguna vegada les hem allargat una mica més. Quasi sempre hem quedat els dimarts a les 15 h.

 

Has trobat a faltar el fet de moure's i canviar d'espais juntes?

No, ja sabia que era així.

 

Durant les vostres trobades han aparegut més persones per la pantalla?

Sí, he vist els seus fills i el gosset. Ella també ha vist el meu. Tant el seu fill com el meu són arquitectes novells, una coincidència curiosa.

 

Recomanaries la modalitat virtual a persones que hagin viscut les trobades presencials?

És clar que sí, per mi ha estat molt interessant. Comentes i coneixes coses diferents d’una altra persona i d’un lloc que no és tan proper. Crec que és enriquidor per les dues parts.

 

Eduard Vidal, dinamitzador del VxL del CNL Roses, que dona suport a la parella lingüística formada per la Montse Baixas (voluntària que resideix a Sant Joan Despí) i la Claudine Serradeil (aprenenta nascuda a Algèria i resident a França)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
20/11/2017

La Sara és una voluntària lingüística del VxL del Servei Local de Català (SLC) de Rubí nascuda a Madrid, arribada a Catalunya el 2015 després d’haver viscut gran part de la seva vida a Menorca. Va començar participant al VxL com a aprenenta. Després d’una trentena de trobades amb la Mayte, la seva voluntària, i gràcies en part a la seva empenta, va decidir fer el pas i convertir-se ella mateixa en voluntària lingüística: “sí que vull continuar, però preferiria fer de voluntària”. Al preguntar-li sobre les diferències entre el català menorquí i el d’aquí, respon que amb aquest s’hi sent més còmoda, que la majoria de paraules són iguals en ambdós parlars, però que la diferència principal ha estat en relació amb l’ús: ha parlat més català a Rubí durant els dos últims anys que durant els 19 anys que va viure a Menorca

La Claudia és aprenenta des de fa un parell d’anys. Nascuda a Colòmbia, es va establir a Rubí l’any 2002. El que més li agrada del VxL és el fet de trobar gent amb qui practicar el català, perquè al seu voltant no hi té ningú amb qui poder fer-ho. Troba a faltar una mica de seguretat per llançar-se a practicar-lo fora de les trobades, però nota que cada vegada li’n falta menys. Ha comprovat com el català és necessari per a la majoria de feines: “abans no calia parlar-lo, trobava feina normalment en castellà i em vaig dir que no l’aprendria. Però ara sí que me’l demanen, per feines d’administrativa o teleoperadora.

Amb la Claudia fa tot just tres setmanes que es coneixen, però entre les dues s’ha establert una complicitat molt bona. A més a més, tenen en comú que han format parella lingüística amb la mateixa voluntària, la Mayte. Totes dues li estan molt agraïdes. Normalment es troben  a la plaça de l’Ajuntament els dimarts a la tarda i es dirigeixen al Pàmpol, un cafè que forma part dels establiments col·laboradors del VxL. Com a la resta d’establiments col·laboradors, aquí no et canvien de llengua si parles el català amb alguna dificultat. A la Sara li encanta aquest local perquè diu que s’hi troba com a casa. La Claudia també el troba molt acollidor, de manera que va ser fàcil posar-se d’acord.

Isaac Aguareles, dinamitzador del VxL de l'SLC de Rubí (Centre de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
17/11/2017

 

La Nila i la Loli formen una de les parelles lingüístiques de Montmeló que es van conèixer ara fa dos anys i que s’han habituat tant l’una a l’altra que ara ja necessiten trobar-se cada setmana. En un principi les unia la llengua, parlar el català, millorar-lo, practicar-lo... i ara el que volen és trobar-se els dimarts a la tarda per posar-se al dia de com estan, de les novetats a la família, la feina, la casa, el poble...

La Nila, la voluntària, és una jubilada a qui li agrada llegir, forma part del club de lectura de la biblioteca, fa ganxet, vol tranquil·litat, calma i passar-s’ho bé.

La Loli, l’aprenenta, és una dona amb empenta, amb moltes ganes d’esforçar-se. Ara treballa com a cuidadora de gent gran a través de Serveis Socials de l’Ajuntament.

  • Què feu en les vostres trobades setmanals?

Loli:  Bé, hem anat variant des que vam començar a ser parella lingüística. Al principi ens trobàvem als matins perquè jo encara no treballava fora de casa. Aleshores aprofitàvem per anar a caminar i voltar per Montmeló i sobretot pels afores del poble. A mi m’agrada molt caminar i era una bona manera de bellugar-nos i practicar el català.

Nila: Sí, la veritat és que va ser ella qui em va ensenyar una mica els afores del poble. Gràcies a la Loli vaig conèixer què hi havia més enllà del centre. Jo estava acostumada a fer la compra, a voltar per Montmeló, però no havia anat més enllà i amb la Loli vaig conèixer que a prop hi ha la font de Santa Caterina i altres boscos tocant al poble.

Loli: Quan jo vaig començar a treballar als matins, vam passar les nostres trobades a les tardes.

Nila: I també depèn del temps que fa i així decidim si fem una cosa o altra. Ara, a la tardor de seguida es fa fosc i ens quedem fent un cafè al bar i prou.

  • Com us vau conèixer?

Loli: Doncs va ser en una de les edicions que ens vau presentar com a nova parella lingüística. Jo havia tingut una altra voluntària, però de vegades va bé fer un canvi i em vau proposar la Nila. La Nila li agrada fer moltes coses, tot li està bé, sempre aconsella, sempre la tens per escoltar-te.

Nila: Jo m’havia presentat com a voluntària, però la parella lingüística que em va tocar no va aparèixer mai, per tant em vaig quedar sense ningú fins que vaig conèixer la Loli. D’ençà que ens coneixem, no ens hem fallat mai. Quedem sempre i si algun dia no va bé per algun motiu personal, com que ens coneixem gairebé tota la vida l’una de l’altra, ens avisem i quedem en un altre moment.

  • Com treballeu la llengua?

Loli: De fet, jo parlo i parlo i, de vegades, pregunto a la Nila com es diu en català una paraula o una altra. Vaig estudiar català i vaig arribar fins a l’Elemental 3, però encara no m’he tret el certificat.

Nila: La veritat és que a mi no m’agrada anar corregint tota l’estona, haver de dir si això està bé o no està bé. Jo vaig estudiar català fa molt de temps. Em vaig treure el nivell B, em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé amb el meu grup, la professora era la Núria. De vegades quan la Loli em pregunta alguna cosa li dic que s’esperi, que de vegades dubto de com es diu en català, com és la forma correcta. Jo l’escolto i quan acaba de parlar, de vegades repeteixo el que ha dit de manera correcta i ja està. Ja s’adona de què ha fet malament sense haver-li de dir res.

  • Què valoreu del vostre Voluntariat per la llengua?

Nila: Jo estic jubilada i tinc tot el temps que vull per fer un munt d’activitats. Però poder trobar-me amb la Loli és una de les coses que m’agrada fer cada setmana; de fet, ja espero que arribi dimarts per trobar-nos i posar-nos al dia. Per a mi la Loli és algú amb qui poder compartir les coses que visc, que em passen pel cap, que vull fer... Per a mi és molt important la confiança que tenim.

Loli: Tot i que faig moltes coses quan plego de la feina, sempre tinc aquesta estona per estar amb la Nila i parlar de com ens va tot. És amb qui em desfogo per explicar les meves coses. És una teràpia.

  • Veig que la diferència d’edat no és un entrebanc.

Loli: Noooo, i tant que no! És que la Nila, tot i que sigui més gran parla de tot, en sap molt. Tant podem parlar de la compra, de les filles, de la gent del poble, de sexe... oi?

Nila: I tant! Nosaltres parlem de tot (les dues riuen).Has de pensar que la Loli està acostumada a tractar amb gent gran per motius de feina, ella és dolça i s’adapta a tot. Parlem de tot perquè ara ja ens coneixem molt i, la veritat, està molt bé tenir algú amb qui poder parlar de qualsevol tema.

Loli: Exacte, és bonic saber que tens algú per xerrar de temes ben diferents, i en català! (les dues riuen). En català es pot parlar de tot!

Gràcies per la vostra col·laboració. Veig que la diferència d’edat ha servit per aplanar les distàncies entre una generació i una altra. I sí, estic d’acord amb vosaltres, sou una parella molt maca que se us veu còmodes. Ben bé que és maco tenir algú amb qui poder parlar de tot.

Susanna Corcho, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Montmeló (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
31/10/2017

Entrevistem dos voluntaris, en Ferran i la Teresa, que des de fa uns mesos, han decidit trobar-se plegats amb les seves respectives parelles, que actualment són l’Artur (un malagueny que fa poc més de 2 anys que viu a Catalunya) i l’Anees (un palestí nascut a Jerusalem que viu a Badalona fa força temps).

D’on va sortir la idea de trobar-vos dues parelles alhora?

Artur: en un principi ens reuníem sols, però com que els voluntaris són amics, ens van plantejar la idea de fer la reunió tots quatre. Pensem que és més distret i enriquidor. Com que som més persones m’ha ajudat molt més perquè hi ha més conversa i opinions diverses. També m’ha ajudat a corregir els errors dels altres i els propis; com que sóc mestre, n’estic molt pendent.

Anees: he tingut diferents persones voluntàries, però m’agrada fer conversa en grup perquè hi ha més intercanvi de temes.

Teresa: vaig conèixer el Ferran fent informàtica i de seguida vam fer-nos amics. Ell em va animar a ser voluntària, la primera parella la vam tenir per separat, però vam pensar que podia ser bo fer les trobades junts, així no estem mai callats.

Què acostumeu a fer quan us trobeu? De quins temes parleu?

Teresa: aquest curs ens trobem cada dimarts a les 10 h al Cafè Meila II, fem un cafè i xerrem durant una hora o una hora i mitja. Justament avui teníem una sortida per fer un volt en globus i l’hem anul·lada per poder veure’ns amb l’Arturo i l’Anees. Per a nosaltres el més important són les trobades del Voluntariat.

Ferran: parlem de temes ben diversos, depèn de les inquietuds, feines o procedència dels aprenents. Hem parlat sobre les nostres cultures, els costums i les llengües de diferents països, sobre cinema i música (la parella de l’Artur toca el contrabaix al Teatre del Liceu).

Artur: quan ens reuníem amb la Victòria ( jardinera) vam parlar de la jardineria, el camp, la muntanya, també sobre malalties, sentiments, estats d’ànim. Cada dia és diferent.

Què destacaríeu de les vostres trobades?

Ferran: la cordialitat i l’amistat entre nosaltres.

Artur: l’apropament i la immersió.

Anees: l’enriquiment cultural.

Teresa: les trobades ens han dut amics. M’agrada molt jugar als “Aparaulats” i ara jugo amb l’Artur.

El material que us lliurem el dia de la presentació del programa us és útil?

Artur: el primer dia que ens vam veure sí que el vam fer servir, va bé per trencar el gel, però no l’hem tornat a utilitzar.

Teresa: jo m’ho vaig llegir tot a casa, però la veritat és que a les trobades no l’he dut mai.

Què us va motivar a apuntar-vos al programa VxL?

Anees: bàsicament per practicar el català, si no practiques perds moltes paraules,  l’entorn no és gens facilitador. Les persones amb les quals tinc contacte no parlen català.

Artur: és una necessitat, les trobades t’ajuden a parlar. A casa no tinc ningú amb qui fer conversa en català.

Teresa: sóc mestra, vaig fer el reciclatge i em vaig fer mestra de català, però ja era gran. Em feia molta il·lusió poder ensenyar català a algú, tenia ganes de tornar a tenir alumnes. Vaig començar el VxL als 79 anys, ara en tinc 82 i sóc una persona inquieta, m’agrada fer moltes coses: faig informàtica, sóc voluntària d’un grup de malalts d’Alzheimer i del banc d’aliments.

Ferran: per a mi és important ajudar les persones i fer país. Que les persones quan arriben aquí que no es trobin amb un problema d’integració. Jo quan vaig arribar aquí no sabia parlar el castellà, vinc de les Terres de l’Ebre i a casa sempre havíem parlat català.

Què diríeu a la gent perquè s’animés a fer el VxL?

Teresa: que és una bona eina per tenir més fluïdesa a l’hora de parlar.

Artur:  que és una eina molt necessària per a la immersió. La TV, la lectura, són importants, però per a les persones que no tenen ningú a prop per parlar, t’ajuda a fer aquest esforç.

Anees: és important per a la integració. S’aprèn a parlar, parlant. A més s’aprenen coses interessants de la llengua.

Teniu algun suggeriment, idea, proposta per fer-nos?

Ferran: fer propaganda visible als ajuntaments o llocs públics.

Artur:  més publicitat al carrer, jo vaig conèixer el programa pels cursos, si no no ho hagués sabut.

Hem passat una bona estona junts. Al voltant d’aquesta taula es respira un ambient acollidor, cordial, sincer. En Ferran i la Teresa són entranyables. L’Arturo i l’Anees, mostren un gran interès i agraïment. Sentim que aquestes trobades setmanals han anat més enllà del cafè que prenen junts, està clar que ha nascut una amistat que els ha dut a compartir altres moments de la vida plegats (un dinar a casa de l’Artur, anar a veure un concert de la seva parella al Palau de la Música...)

Totes aquestes trobades de més, multipliquen les oportunitats per fer del català la llengua vehicular en la vida diària. Gràcies a tots quatre!

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
27/10/2017

Us vull explicar una molt bona experiència lingüística que hem fet a Parets aquest any. A principis del mes de juny, amb els alumnes del nivell bàsic 2, vam decidir que acabaríem el curs anant a prendre un gelat d’aquells tan bons que només fan a la Gelateria Jijo del poble. Abans de la trobada, però, vaig anar a la Gelateria Jijo a fer la reserva i vam aprofitar la visita per renovar la seva adhesió al Voluntariat per la llengua com a establiment col·laborador (ho són des de l’any 2015). Els vaig demanar que, sobretot, el dia que hi anéssim parlessin tota l’estona en català als alumnes.

He de dir que, realment, va ser una pràctica lingüística extraordinària. Tots els alumnes van demanar el gelat que volien en català: de maduixa, de gerds, de pistatxo, de rom amb panses... En una terrina o un cucurutxo. De mida petita, mitjana, gran o extragran. Alguns van optar per una orxata o un granissat: de llimona, de cafè...

Acabar un curs escoltant els alumnes parlant català en una terrassa a tocar del parc de La Linera de Parets, amb el sol just abans de pondre's de teló de fons, emociona. I encara més veient la cara de la dependenta, contenta i meravellada de poder ajudar els alumnes a tenir una conversa sencera en català.

És un exemple de la bona feina que poden arribar a fer els establiments col·laboradors. A Parets n’hi ha més de setanta (ara estem renovant les adhesions) i a tot el Vallès Oriental, 600. 

Roser Tintó, tècnica de Normalització Lingüística de l'Oficina de Català de Parets (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

Publicat per editorvxl
04/10/2017

En Joan Viñallonga i la Pilar Bao han estat parella lingüística i ara són veïns i amics. En Joan continua fent de voluntari i sobretot tenint cura dels seus nets. La Pilar va aprovar el nivell C1 el gener de 2017 i ara és ella qui, si tingués temps, hauria de fer de voluntària lingüística!

En Joan Viñallonga Blanchart és veí de Montornès de tota la vida, té 73 anys i està jubilat. S’estima el seu poble i en coneix la història i els racons, perquè són el seu lloc al món i formen part d’ell mateix de manera indivisible.

La M. Pilar Bao Alonso té 37 anys, és del Perú, doctorada en geriatria i treballa a l’Hospital General de Granollers. Va arribar a Catalunya fa set anys i de seguida va posar fil a l’agulla quant al català i va començar a estudiar-lo el mateix any de la seva arribada. Riallera i optimista, segur que contagia aquesta llum i alegria als seus pacients. Esperem que també hagi trobat a Montornès el seu lloc al món, tot i que el seu cor sigui, de tant en tant, a molts quilòmetres d’aquí, Atlàntic enllà.
 

  1. Què us va fer decidir  participar en el Voluntariat?

Pilar: Vaig decidir participar-hi com a aprenenta quan vaig adonar-me que, a més de conèixer la gramàtica catalana a classe, necessitava parlar millor el català, perquè la meva pronunciació era (i encara ho és una mica) castellanitzada. Va ser així com vaig conèixer en Joan, que sempre va estar disposat a ajudar-me en tot, ja fos per millorar la pronúncia o ampliar el vocabulari, per així facilitar-me la comunicació. No només a mi, sinó també als altres aprenents que ha tingut.

Joan: Em vaig assabentar que en el CPNL demanaven voluntaris per conversar en català amb  persones que volien aprendre la nostra llengua i, mogut per la il·lusió d’ajudar, m’hi vaig apuntar.
 

  1. Com va ser la vostra primera trobada?

Pilar: Recordo que, després que la Reyes ens va presentar a la Biblioteca, al començament no sabíem de què parlar, quins temes tractar..., però a poc a poc va fluir la conversa espontàniament, mentre passejàvem pels carrers del poble. Així va començar una bonica amistat.

Joan: Ja havia estat parella lingüística amb altres aprenents abans que amb la Pilar, però tant els primers com els que he tingut després d’ella, tots eren més grans. Quan ens varen presentar no sabia com reaccionaria en les converses: si seria tímida, si parlaria molt poc català... Ella és l’única parella lingüística de les que he tingut que és nascuda fora. El primer dia de trobada vàrem anar a caminar, com amb les altres parelles, i em va sorprendre que caminés molt ràpid.

A totes les persones que m’han assignat com a aprenentes al llarg del temps, el primer dia sempre els he preguntat per què volen aprendre català. Normalment responen “per parlar-lo i entendre’l”. Amb aquesta resposta jo dedueixo que volen el català per a ells, perquè sí, i ho trobo esplèndid. La Pilar em va respondre a més, que era molt important per a ella comunicar-se bé a la feina. No sé si li havien exigit o no, però al llarg dels tres o quatre cursos que vaig estar fent-li de voluntari, malgrat les dificultats que li sorgien, sempre posava el màxim interès estudiant i assistint a les classes. I se li notava que estudiava! Perquè, a mesura que avançava i passava els  cursos, la fluïdesa i el domini de la parla augmentava. Una vegada li vaig dir que aconseguiria tot allò que es proposés. És emprenedora. 

 

  1. Pilar, i a tu què et va sorprendre d’en Joan?

Pilar: Em va agradar i em va sorprendre que, malgrat la diferència d’edat, amb en Joan podia parlar de qualsevol cosa i que tots dos rèiem molt amb les nostres ocurrències i anècdotes. Amb en Joan he conegut molts espais del poble que no sabia que existien, però el meu sentit de l’orientació no em permet de tornar-hi, perquè em perdo amb facilitat (riu).

 

  1. Què acostumàveu a fer quan quedàveu?

Pilar: Quan quedàvem, solíem passejar pel poble: pujàvem i baixàvem la muntanya, anàvem a veure les vinyes, caminàvem pel passeig de la riera, anàvem a Montmeló a prendre un cafè al Viena... Fins i tot una vegada vam arribar caminant a Sant Fost per visitar els meus sogres! Va ser molt divertit, a tots dos ens agrada molt caminar.  Amb en Joan he conegut de debò el nostre poble.

Joan: Sortíem a caminar i caminàvem molt! I, de tant en tant, ens aturàvem a beure quelcom. I pel camí, sempre sorgien temes de què parlar que anaven canviant constantment.

 

  1. Com era la vostra relació durant les trobades? Cordial, distesa, seriosa, tipus “classe”? Va anar canviant amb el temps?

Pilar: La nostra relació va ser sempre molt espontània i cordial. Com ja he dit abans, podíem parlar de qualsevol tema; ara ja som com amics d’aquells de tota la vida. 

Recordo que quan estava fent els preparatius per al meu casament a Lima, li explicava tots els imprevistos i tot el que sortia malament: des del fet que vaig quedar-me sense vestit dos mesos abans del casament fins a la pèrdua de tots el documents importants al servei de correus de Lima, i de com la meva parella i jo perseguíem tots junts el mossèn del poble perquè ens els tornés a fer.

Joan: Al principi era cordial, i després, de seguida, pel caràcter obert i pel sentit de l’humor de la Pilar, que espero que no perdi mai, les converses eren cada cop més espontànies, fluides i sinceres.

 

  1. Pilar, més enllà de les trobades amb en Joan, tenies oportunitat de practicar el català? Recordaves paraules o consells que ell  t’havia donat? Podies aplicar-los a la feina?

Més enllà de parlar amb en Joan, a la feina vaig començar a parlar en català, vaig deixar-me anar a poc a poc.  Em va costar molt al principi, perquè és complicat parlar de temes mèdics amb els pacients i amb les seves famílies, però em feia entendre. Recordo que una vegada una pacient em va preguntar si era de Lleida pel meu accent i vaig riure molt quan em va dir això.

I, és clar, també practicava català amb els meus companys de classe. Sí que alguns consells del Joan em servien molt, ja que de vegades confonia els temps verbals del passat i ell m'ajudava a corregir-ho, o també algunes expressions que m'inventava i ell m'ensenyava com eren correctament en català. 

En Joan em va ajudar a deixar-me anar no només a la feina, sinó a la vida quotidiana. Al principi em sentia una mica acomplexada per la limitació del vocabulari, per la meva pronunciació..., però a poc a poc tot anava sent més natural, encara que de vegades em sortien paraules en castellà sense que me n’adonés, però el Joan em corregia ràpidament.

Ara, ja no tinc por d'equivocar-me i el català surt amb més fluïdesa; a vegades, fins i tot, ja penso en català i no tradueixo del castellà. Jo crec que quan passa això, és que has aconseguit adoptar la llengua adequadament i que te l’has feta teva.     

 

  1. Qui aprèn més, l’aprenent del voluntari o el voluntari de l’aprenent?

Pilar: En la meva opinió, tots dos aprenem l’un de l'altre, en Joan, per exemple, va aprendre els noms dels ossos de l’avantbraç, i no se n'oblidarà mai (riu). 

Joan: En qüestió lingüística, naturalment aprèn més l’aprenent. Pel que fa a aspectes culturals, entorn familiar, ocupació, etc., l’aprenentatge és recíproc. Normalment l’aprenent és el que ha d’esforçar-se a explicar-ho en català, però el voluntari s’ha d’esforçar per ajudar-lo, i és clar, també aprèn coses!

 

  1. Heu fet servir algun material de suport?

Pilar: En realitat, vaig guardar el material de suport a casa meva, però el vaig endreçar tan bé, que no el vaig trobar fins els últims cursos de català. De totes maneres, vaig revisar-lo i em va agradar molt i realment penso que facilita la comunicació, sobretot al començament de la relació entre aprenent i voluntari.

Joan: No predeterminat. No calia. Sempre hi havia un motiu de conversa: la notícia del dia, una anècdota personal, records de la infantesa, fets curiosos viscuts, etc.

 

  1. Creieu que el Voluntariat és només un intercanvi lingüístic o podem dir que també és un intercanvi cultural?

Pilar: Jo crec que el Voluntariat és un intercanvi lingüístic i cultural alhora. A més de català, jo vaig aprendre una mica de la història de Montornès, dels costums de Catalunya i de com era el poble abans... i en Joan ara sap una mica més sobre Lima i Perú.  

Joan: Jo penso que mitjançant l’intercanvi cultural s’arriba a un intercanvi lingüístic. Cada indret o detall que sorgia pel camí durant les passejades era tema de conversa. Per exemple, quan veiem les plantes i hortalisses dels sembrats, comentàvem com es deien, com es pronunciaven... De fet, potser sé més coses del Perú per la meva jove, que és peruana, que per la Pilar. Però, sí, ella m’explicava com era el seu entorn al seu país, i fins i tot guardo algun present de la cultura peruana que ella m’ha dut com a obsequi.

 

  1. Us ha passat alguna anècdota divertida en alguna trobada?

Pilar: Sí que recordo una anècdota: a Montornès moltes persones coneixen en Joan; una vegada vam entrar a l’hort d'un amic seu i l’home em va regalar pastanagues i, a més a més, em va ensenyar tot l’hort! “Quina gent més agradable!”, vaig pensar (riu). Un altre dia, caminant vaig torçar-me el turmell; en Joan, pobre, es va preocupar molt per mi i no sabia què fer; sort que va ser molt lleu! 

Joan: A cada trobada sempre sorgia alguna anècdota més o menys rellevant, però la que recordo més, però que ella no la sap (perquè em vaig reprimir i no vaig acabar de fer el que pensava fer), va ser una vegada que caminàvem per un passeig i ens vàrem trobar un eriçó viu al mig del camí; jo el vaig agafar i ella s’hi va acostar a mirar-lo amb la intenció de tocar-lo amb el dit, i quan vaig voler acostar-li a la cara per fer-li un ensurt, es varen apropar dues persones més encuriosides; en no conèixer-les em vaig reprimir i vaig quedar-me amb les ganes de fer l’ensurt a la Pilar (riu).

 

  1. Joan, què li diries a algú que s’està rumiant fer de voluntari per acabar-lo d’engrescar?

Li diria que les trobades periòdiques que es fan amb un aprenent de català no són un sacrifici ni un avorriment, que són un guany, fins i tot un exercici de diversió, com un joc. S’ha de tenir present que l’aprenent vol estudiar català per saber-lo parlar i per voluntat pròpia, sense imposicions i amb l’objectiu d’integrar-se en la cultura catalana. Davant d’aquesta actitud tan positiva, hem d’ésser audaços i tenir ànims per ajudar, transmetent el que sabem a aquestes persones que venen de cultures i parles diferents.

Voldria afegir que sento afecte pels 5 aprenents que m’han assignat durant aquests anys; cada un d’ells té un caràcter diferent i de cada un d’ells he après alguna cosa nova. Segur que ells han après alguna cosa de mi i ara formo part de la seva vida i de la seva experiència.  

 

  1. Pilar, què li diries a algú que no s’acaba de decidir a apuntar-se per fer d’aprenent?

Jo li diria que és una experiència molt interessant i enriquidora en tots els sentits, sobretot si paral·lelament fas un curs de català al mateix poble. És una manera d’apropar-te més al català i perdre la por a parlar-lo, encara que al principi tinguis una pronunciació "difícil" (riu) .

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/09/2017

Som de Vilanova i la Geltrú. Som dos vells coneguts. El nostres fills eren companys de classe des de P3. Fins i tot van anar uns quants anys de parella a la Comparsa, la festassa del diumenge de Carnaval a Vilanova, en què les noies vesteixen els tradicionals mantons de Manil·la i els nois es posen les barretines i omplen els mocadors de fer farcells de caramels per llençar-los pels carrers i les places de Vilanova tot saltant al ritme de les músiques de les bandes o de les xarangues que acompanyen les diferents entitats que surten aquest dia. Quins records més dolços! La vida és com un mocador, quan menys t'ho esperes et retrobes, i aquesta vegada gràcies al Voluntariat per la llengua (VxL).

Jo, en Pedro, fa una mica més de dos anys que vaig decidir d’apuntar-me als cursos de català que organitza el Servei de Català del Centre de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès i el Garraf. I també vaig participar en les diferents activitats que es fan durant el curs: presentacions de llibres, sortides, visites culturals, xerrades... N’hi ha moltes, però n’hi ha una que és especial. Un dia, a classe, ens van parlar del VxL i em va semblar que seria una bona idea apuntar-m’hi per agafar més seguretat a l’hora de parlar el català .

El meu voluntari lingüístic va ser el Rafel i què voleu que us digui!, tot i que ja ens coneixíem, em va fer molta il·lusió que ara fos la meva parella lingüística! Ell és una persona molt coneguda per tots els vilanovins. Fa prop de deu anys que fa de voluntari i ja ha tingut més de catorze parelles. Quanta gent ha passat pel seu costat!

Ens veiem quasi cada setmana. Parlem de tot. Passegem per tota la ciutat i aprofitem qualsevol oportunitat per parlar del nostre tema principal: la història, concretament la de la nostra vila. Qualsevol racó ens ofereix un motiu de conversa històrica: el nom d’un carrer, d’una plaça, un monument, un edifici, un establiment, un ofici, el mercat… En fi, amb el VxL fem passejades i converses per conèixer les nostres arrels!

El nostre desig és que us animeu i participeu en el VxL. No us en penedireu!

Publicat per editorvxl
07/09/2017

Per què vas decidir inscriure't al Voluntariat per la llengua?

Sempre he considerat que les persones de qualsevol país, en aquest cas Catalunya, tenim l'obligació de conservar la nostra llengua i més quan aquesta ha estat i està maltractada. Vaig conèixer el programa del Voluntariat per la llengua quan les meves circumstàncies laborals i familiars estaven canviant. Anava concloent obligacions i disposava de més temps lliure. Així que vaig pensar en aportar un gra de sorra des d'un nou àmbit.

Com definiries l'experiència de ser voluntària?

Ha estat i és un plaer per a mi. M'ha permès conèixer unes persones excel·lents. Hi he après tantes coses... Desitjo haver transmès respecte i estimació a la nostra llengua.

A banda de tenir parelles lingüístiques dins del programa ordinari, des de fa un temps condueixes un grup de conversa a la Fundació Ramon Noguera. Explica'ns què feu.

Ja fa dos cursos que "treballo" amb els nois i noies de Ramon Noguera. Hem compartit diversos grups de conversa. Hem tractat temes que a ells els interessen: els vehicles, les festes de Nadal, les catifes, els pistolers, l'amor. Diversos contes... (No us preocupi aquesta amalgama de títols, ha funcionat bé!). Aquest curs hem organitzat un nou grup que s'ha dedicat amb cos i ànima a la redacció i edició d'una revista "N T Llagostera", de la qual n'hem editat quatre números.

Què t'ha aportat fer de voluntària en una Fundació com la Ramon Noguera?

No trobo la paraula exacta per qualificar què m'ha aportat: sentiment de poder ser útil a la nostra societat? Viure el concepte respecte de persones amb discapacitats? Sentir-me acollida i estimada pel grup. Fa dos anys dins el programa del Voluntariat per la llengua em vàreu demanar si em veuria en cor de fer un grup de conversa amb els nois i noies del taller de la Fundació Ramon Noguera. Em va agradar molt la idea. Inicialment havia de fer 10 trobades com a parella lingüística de dues persones. D'aquí n'ha esdevingut un voluntariat doble: com a parella lingüística en el programa general i com a conductora d'un grup de conversa a la Ramon Noguera.

Recomanaries el Voluntariat per la llengua?

Per tot el que us he explicat, és evident que sí!

Publicat per editorvxl
07/09/2017

En Pascal és un aprenent de Platja d'Aro, d'origen belga, que va arribar el 2014. Va estudiar B1, B2 i B3 i ara ja està a punt d'acabar l'Elemental 3. Porta el Club de Senderisme del Centre l'Avenir Fanalenc de Platja d'Aro. Fa de guia i organitza visites en català. Ens ha volgut deixar testimoni del seu pas pel programa Voluntariat per la llengua, a través d'una entrevista.

Quan i per què et vas apuntar al Voluntariat per la llengua?

Des de novembre de 2015 per practicar català, perquè cada vegada que volia parlar amb un català, continuava en castellà per facilitar-me les coses. He de dir que un voluntari ha de tenir molta paciència amb el seu aprenent.

Què t'ha semblat l'experiència?

Molt bona, però veig que l'aprenent rep molt i no pot donar gaire a canvi. També m'agradaria ser voluntari si em necessita algú per al francès, per exemple.

Quina relació has tingut amb en Salvador, el teu voluntari?

Amb en Salvador vam connectar de seguida perquè compartíem molts temes i la curiositat pel món de les pedres. Al principi estàvem molt tímids; recordo la nostra primera trobada amb una beguda al Centre Cívic, però cada vegada vam anar trobant més temes en comú. Quina pena que s'hagi traslladat a Barcelona!

Quines activitats heu fet?

Anar a fer una cervesa; dinar; nedar a Sa Conca; visitar un museu de Palafrugell; caminar; anar amb les motos de trial; descobrir dòlmens, menhirs, coves, masos...

Com és que has començat a fer les rutes del CAF (Centre l'Avenir Fanalenc)?

M'encanta descobrir el patrimoni. Després d'haver participat en alguns passejos dirigits i organitzats per l'Ajuntament de Santa Cristina, em vaig adonar que no hi havia la possibilitat a Platja d'Aro. Després d'haver organitzat algunes trobades de motocicletes (offroadcostabrava) amb en Quim Porta, coordinador d'Esports, em va presentar en Lluís Boix, president del CAF. Vam començar a l'abril i vam presentar una caminada per mes.

Publicat per editorvxl
05/09/2017

Fa calor a Santa Coloma de Gramenet i per això l’Ònia ha portat les seves dues aprenentes a un bar a prendre orxata. Aprofita l’ocasió per explicar una història sobre la beguda: una princesa va arribar a València amb molta set i allà li van donar orxata. Després de beure-la, va preguntar “Això és aigua?” i la resposta va ser “Això és or, xata”... la Tiana, andalusa, sí que ha entès la broma, però l’Iva, txeca, necessita una mica més d’explicació.

 

La Tiana i l’Iva es van apuntar com a aprenentes al VxL perquè no trobaven al seu entorn gent amb qui practicar català i esperaven així guanyar confiança i sentir-se parlant en català; en canvi, l’Ònia va apuntar un estiu la seva mare al programa i, ja que hi era, també s’hi va apuntar; a més, ja tenia experiència a l’hora d’aprendre idiomes i pensa que una llengua s’aprèn posant-la en pràctica i no només davant d’un professor.

 

A les seves trobades expliquen que sobretot han rigut molt, però també han aprofitat per comentar els temes que tractaven a les classes de català o d’històries de la vida, com diuen elles, tot i que ara ja estan parlant dels plans per a les setmanes de vacances mentre acaben les orxates. 

Publicat per editorvxl

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!