Al taller de la cultura catalana

«Els que componen les cordes les treballen de tres a tres: primerament, uneixen tres fils en un, després tres en un altre, etc., etc., així resulta una corda molt bonica i molt forta. Un fil només és molt fàcil de trencar, però amb els companys és molt difícil»

[Sant Antoni María Claret]

Començo amb un record de fa vint anys: la meva primera vegada a terres catalanes; un jove de vint-i-dos anys, estudiant un màster en una llengua que no era ni la catalana ni la castellana. En aquell moment no tenia ni idea de que tornaria a viure en aquestes terres.

Un altre record més recent: fa set anys vaig tornar a aquesta terra, ja no com a estudiant, sinó com a un visitant temporal. He de dir que em vaig sentir estrany… per la llengua, pel tracte i la cultura diferents i, fins a cert punt, marcadament distants. En aquesta segona ocasió tampoc vaig pensar tornar-hi i, honestament, va començar a rondar per la meva ment un cert prejudici.

La vida mateixa em sorprendria quan vaig haver de venir a viure aquí fa un any exactament. Conscient de la meva passió per conèixer i sentir-me part de noves cultures, llengües i manifestacions artístiques, vaig disposar-me a expressar els meus prejudicis i confrontar-los per donar-me l'oportunitat d'apreciar i viure en aquesta terra catalana.

Sabia per experiència que la llengua seria una finestra per conèixer el rostre, la vida, les creences, les actituds, les lluites, les alegries, les pors, els goigs, les tristeses, el present, el passat i la construcció d'un futur tan plural i divers de les persones que d'una manera o altra formarien part del meu nou entorn. A més, m'animava la dada curiosa que el gentilici «catratxo» («catracho», en castellà) del qual ens sentim molt orgullosos els hondurenys i hondurenyes (per raons històriques que no ve al cas explicar ara) prové d’un il·lustre hondureny fill d'un català de cognom Xatruch.

Així vaig començar, un cop més, a terres estrangeres, aquest procés d'aprenentatge: primer, reconèixer-me a mi mateix a través de la meva disponibilitat per obrir-me a la identitat catalana. En un segon moment em sentiria reconegut per la resta de persones.

En altres paraules, aquest reconeixement recíproc que necessàriament es dóna tant en els processos i tràmits civils com cada vegada que faria una simple compra a una botiga, una visita al metge o quan la Montse em cridava pel meu nom a les primeres classes de català. I, finalment, l'etapa d'aquest aprenentatge evolutiu d'escoltar, comprendre i sentir-me amb certa confiança per expressar-me i ésser comprès, d'entaular un diàleg.

Agraeixo a totes les persones, especialment a la Raquel i a la meva parella lingüística del Voluntariat per la llengua (VxL), la Judith (amb qui en poc temps he après i compartit tant!) que han mostrat l'amabilitat i la paciència no només d'escoltar-me sinó també de corregir-me a mesura que vaig teixint tots aquests aprenentatges a la quotidianitat catalana.

Aprofito aquesta oportunitat per expressar el que significa per a mi aprendre una llengua, en aquest cas en particular la llengua catalana, ja que, si ara estic vivint aquí és per la missió i el treball que m'ha encomanat l'institut religiós al qual pertanyo i que, precisament, va ser fundat per un sant català, fa 175 anys en aquesta ciutat de Vic.

Així com el fundador mateix va créixer en una família fabricant de teixits a Sallent, avui concebo la meva experiència a Catalunya com l'entramat on tants fils de diversos colors i textures es creuen, precisament unint-se per l'ordit de la llengua per crear una peça de roba nova, és a dir, un nou teixit de relacions. Reconec, finalment, amb gratitud cadascuna de les persones que dediquen el seu temps i esforç per aportar la seva peculiar i important tasca al taller de la cultura catalana.

Mario Kevin Armijo, aprenent del VxL del Servei Local de Català de Vic (Centre de Normalització Lingüística d'Osona)